Ahir vespre ens varem trobar per parlar de Modiano que al 2014 va rebre el premi Nobel de literatura. I sobretot del llibre que hem llegit Dora Bruder . I val a dir que ha estat una trobada edificant.
Modiano escriu diferent d’altres lectures que hem compartit. Molt reiteratiu, ple de buits i silencis. Ple de soledat, on Paris és un personatge més, on els edificis parlen, on la pròpia imaginació omple els buits. On el permanent (edificis) contrasta amb l’efímer (pare passejant). On l’autor està al servei de la història. On la memòria lluita per no ser oblit...
Evidentment, amb una lectura d’aquest tipus hem tingut opinions per tots els gustos...Molts, segurament no l’haguéssim llegit si no hagués estat perquè era lectura “obligatòria” del Club DeLectura... però podem dir que tots hem sortit sacsejats de la lectura. L’autor ha aconseguit transmetre’ns angoixa i fer-nos implicar en la història.
Per tot això... Gràcies Carme!
Dora Bruder és una víctima. Les víctimes no poden parlar, viuen en un estat agònic enmig de la indiferència i la por de la resta de la població, quan no del odi, condemnades d'avançada a l'oblit absolut. Modiano les vol rescatar fent parlar un buit angoixant; el dels que no hi són i hi haurien de ser. Carrers deserts i freds, edificis abandonats contra la voluntat dels seus ocupants, barris sencers anorreats pels plans urbanístics... i amb prou feines un rastre breu de noms kafkianament convertits en números i dates als apunts dels registres administratius i policials de l'holocaust. Es tot el que queda de la vida humana desprès de la debacle.
ResponEliminaGràcies anònim per la teva aportació!
ResponEliminaPenso que tens raó.