Ahir al vespre ens varem trobar al Club DeLectura per comentar Camí de sirga de Jesús Moncada. Va ser una trobada molt especial. Única.
Varem ser pocs. Potser la vegada que hem estat menys en una tertúlia. I potser una de les vegades en què les nostres opinions més s’han fet sentir. Va ser molt dinàmica.
De fet, més que una tertúlia, la sessió, es va convertir en tres, ja que varem parlar de la mort del pare de Knausgård, Karl Ove, de camí de sirga de Jesús Moncada i de carrer estret de Pla. Per què? Doncs del primer perquè per x circumstàncies no l’havíem parlat al seu moment. Del segon perquè era el que tocava en aquesta sessió i del tercer perquè serà el proper que llegirem.
De tal manera que varem fer un recorregut – per sobre- de la mort en la literatura. De la vida de la societat nòrdica. De l’autor. Del tipus d’escriptura que fa servir. Podem veure un post on la Laura Borras i Eduard Marquez en parlen en el següent
enllaç. En definitiva del que ens va agradar o desagradar d’aquesta novel•la.
També varem parlar de camí de sirga i de l’obra en general de Moncada. De la seva biografia. De la riquesa de vocabulari i escriptura. De com la Mequinensa de Moncada s’assembla al “Macondo” de Gabriel Garcia Marquez de Cien años de soledad. Del seu anar i venir entre un passat i un present on multitud de personatges prenen formes, però un el personatge principal és el poble “imaginat” de l’autor. De com la majoria de nosaltres l’havíem llegir deixant-nos endur talment com si llisquéssim riu avall. Varem entristir-nos en parlar d’alguns trossos concrets i amb altres varem riure recordant-ne d’altres. Fins i tot un contertulià ens va llegir un paràgraf en veu alta:
“El vell Nelson va aturar-se i contemplà a la seva dreta la població nova a la qual havia de mudar-se l’endemà; havien aconseguit un lloc on els seus descendents perpetuarien el nom de la vila però s’adonava que ell mai no podria sentir seva aquella geometria blanca i vermella: navegant sense llaüt, exiliat sense esperança de retorn, ja pertanyia a la nit inacabable per on el seu pare, la seva filla, Arquimedes Quintana, Malena, Aleix de Segarra, la vídua de Salleres, Joanet del Pla, Atanasi Resurrecció, Madamfransuà i tantes altres ombres entranyable navegaven silenciosament cap a l’oblit”
Realment es tracta d’un petit fragment poètic que resumeix la fi d’un moment concret... i que si aquí escrit és bonic proveu de llegir-lo en veu alta.. veureu com millora per moments!!!
Varem coincidir en què no és una literatura fàcil. Costa. Has de tenir un temps tranquil per endavant.. però si el teniu us el RECOMANEM doncs cal molt la pena llegir aquest clàssic de la literatura catalana.
Us deixem uns quans enllaços que ens ha passat la Carme:
També varem parlar, com dèiem més amunt, de Pla. De fet la Carme, ena quest cas, va fer el que fa tot sovint: parlar-nos una mica del que ens podem trobar davant la lectura proposada però sense dir-nos massa res. El justet per fer-nos venir salivera. Per tant... jaho sabeu... el proper llibre el carrer estret de Pla, al Club DeLectura.
Gràcies Carme.
