Premi a un fotogràf

En Pep, un usuari de la Biblioteca, ens ha fet arribar aquesta notícia:

“Me hace gracia cuando la gente dice de mí que soy comprometido.
No soy un periodista comprometido, sino un periodista”

GERVASIO SÁNCHEZ

DISCURS PRONUNCIAT PER GERVASIO SÁNCHEZ
(PERIODISTA I FOTÒGRAF)
DURANT L'ENTREGA DELS PREMIS ORTEGA Y GASSET, el 7 de maig de 2009.
En l'acte hi eren presents la vicepresidenta del govern, diversos ministres, exministres del Partit Popular, la presidenta de la Comunitat de Madrid, l'alcalde de Madrid, el president del Senat i centenars de persones.

Foto premiada [Gervasio Sanchez]

Estimats membres del jurat, senyores i senyors:

És per a mi un gran honor rebre el Premi Ortega y Gasset de Fotografia convocat per El País, diari on vaig publicar les meves fotos iniciàtiques d'Amèrica Llatina en la dècada dels 80 i els meus millors treballs realitzats en diferents conflictes del món durant la dècada dels 90, molt especialment les fotografies que vaig fer durant el setge de Sarajevo.
....

Vull donar les gràcies als responsables de l'Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia i la Cadena Ser per respectar sempre el meu treball com a periodista i permetre que els protagonistes de les meves històries, tantes vegades éssers humans extraviats en els desguassos de la història, tinguin un espai on plorar i cridar.

No vull oblidar les organitzacions humanitàries Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges Sense Fronteres, la companyia DKV Seguros i el meu editor, Leopoldo Blume, per recolzar-me sense fissures en els últims 12 anys i permetre que el projecte Vides Minades, al qual pertany la fotografia premiada, tingui vida pròpia i un llarg recorregut que pot durar dècades.

Senyores i senyors, encara que només tinc un fill natural, Diego Sánchez, puc dir que com Martin Luther King, el gran somiador afroamericà assassinat fa 40 anys, també tinc quatre fills més víctimes de les mines antipersones: la moçambiquesa Sofia Elface Fumo, a qui vostès han conegut al costat de la seva filla Alia en la imatge premiada, que concentra tot el dolor de les víctimes, però també la bellesa de la vida i, sobretot, la incansable lluita per la supervivència i la dignitat de les víctimes; el cambodjà Sokheurm Man, el bosnià Adis Smajic i la petita colombiana Mónica Paola Ojeda, que es va quedar cega després de ser víctima d'una explosió als vuit anys.

Sí, són els meus quatre fills adoptius a qui he vist a un pas de la mort, he vist plorar, cridar de dolor, créixer, enamorar-se, tenir fills, arribar a la universitat.



Els asseguro que no hi ha res més bonic al món que veure una víctima de la guerra perseguir la felicitat.

És veritat que la guerra fon les nostres ments i ens roba els somnis, com es diu a la pel·lícula 'Contes de la lluna pàl·lida' de Kenji Mizoguchi.

És veritat que les armes que circulen pels camps de batalla se solen fabricar en països desenvolupats com el nostre, que va ser un gran exportador de mines en el passat i que avui dedica molt poc esforç a l'ajuda a les víctimes de la mines i al desminatge.

És veritat que tots els governs espanyols des de l'inici de la transició encapçalats pels presidents Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero van permetre i permeten les vendes d'armes espanyoles a països amb conflictes interns o guerres obertes.



És veritat que en l'anterior legislatura s'ha duplicat la venda d'armes espanyoles al mateix temps que el president incidia en el seu missatge contra la guerra i que avui fabriquem quatre tipus diferents de bombes de dispersió, que tenen un comportament en el terreny similar al de les mines antipersones.

És veritat que m'escandalitzo cada vegada que topo amb armes espanyoles en els oblidats camps de batalla del tercer món i que m'avergonyeixo dels meus representants polítics.

Però com Martin Luther King em vull negar a creure que el banc de la justícia està en fallida, i com ell, jo també tinc un somni: que, per fi, un president d'un govern espanyol tingui el valor suficient per posar fi al silenciós mercadeig d'armes que converteix el nostre país, ens agradi o no, en un exportador de la mort.

Moltes gràcies.