Aquesta ha estat una trobada una mica diferent, perquè han faltat membres del nostre grup per confinament o per
peu trencat. Ah! I també perquè no tothom s’havia
llegit el llibre. Tot i així ha estat una trobada prou interessant.
Hem fet una mica
de filosofia a partir del personatge d’Hèracles (o Hèrcules) debatin si
se l’havia de castigar o no per haver matat en un atac de bogeria a la seva família (se’ns ha de
castigar o no quan en un atac de gelosia, fúria o mal humor
trenquem, destruïm algun objecte, contestem malament…?)
Qui ha llegit el
llibre, Atalanta: una jovençalla a la Grècia dels déus i dels herois, de Gianni Rodari, tot i
no estar d’acord amb com hauria d’anar la història (“Ja em diràs per què fa la tonteria de casar-se al final” ha comentat una
noia del grup) opina, en general, que no està malament.
I, aleshores, va,
i la Sessi escampa sobre la taula unes pedretes amb unes lletres escrites que
no s’assemblen ni de lluny al nostre alfabet. Les fotografies que ens mostra
donen fe de
que es tracte de lletres. Sabeu quines lletres eren? Doncs, eren runes, les
lletres amb les que escrivien els vikings.
I és que llegirem Mitologia vikinga: déus i herois, de
Brian Branston.
Diu que és un llibre potent, no gaire fàcil de llegir, que és tot un repte.
Sort que els reptes ja ens agraden i que la Sessi ens ha promès que ens anirà acompanyant a
la lectura a través del WhatsApp.